Resposta senzilla i directa: sota la premissa de la qualitat de la font de so OK i el mode de reproducció correcte, és inevitable que un parell de altaveus juguin bé.
Els ocells es poden escoltar amb un orador. Amb un parell d’altaveus, podeu escoltar quin costat anomena (orientació) l’ocell i a quin tipus de vall s’està anomenant (entorn, camp de so).
Per a cadascun de nosaltres, la base principal per jutjar l’orientació del so és la diferència de temps interaural (ITD) i la diferència d’intensitat interaural (IID). La tecnologia de gravació estèreo va néixer i es va desenvolupar sobre aquesta base. La forma en què es registra determina la forma en què es reprodueix. L’estèreo de la reproducció requereix dos rendiments exactament els mateixos altaveus, obren exactament el mateix volum, davant de l’oient a l’esquerra, a la dreta d’obrir una certa distància i la distància de l’oient és consistent, l’enfocament més estàndard és l’oient i els dos altaveus són la relació de posició del triangle equilateral. El mètode de reproducció Mono no reprodueix la informació de diferència i la diferència de temps, de manera que només permet que tot el so es "esborri en un punt".
Tot i que el disseny "integrat" de l'altaveu intenta utilitzar la tecnologia moderna per "recuperar" alguns efectes estèreo, és difícil canviar la realitat que és impossible presentar fonts de so fantasma d'alta - i el "so està gairebé emès des d'un punt". Es pot dir que aquests productes compleixen escenaris d’ús específic, presten més atenció a la comoditat i l’arbitrarietat i que trieu en la restauració real del so. Si voleu apreciar l’aspecte original de l’obra sonora, deixeu -la desplegar davant vostre, hi ha amplada, profunditat i capa, que mostren l’orientació de diferents instruments/elements, mostrant el moviment d’imatges sonores, és necessari utilitzar un parell de parlants i, segons la relació de posició descrita anteriorment per situar -se per aconseguir -ho. Això també és un respecte pel creador i l’oient.
